potser siga la Versió Impossible més gran de la història... a mi és una de les que més m'agraden
Original: Lou Reed
Versió: Albert Pla - El lao más bestia de la vida -
Versions Impossibles III
Walk on the wilde side
potser siga la Versió Impossible més gran de la història... a mi és una de les que més m'agraden
Original: Lou Reed
Versió: Albert Pla - El lao más bestia de la vida -
potser siga la Versió Impossible més gran de la història... a mi és una de les que més m'agraden
Original: Lou Reed
Versió: Albert Pla - El lao más bestia de la vida -
Torna la calor, i si ara ens prenem un Martini?
El te de les 5? No, jo sóc més del Martini de les 8.
Estem molt acostumats a que la cervesa siga la beguda d'abans de sopar, però per aquestes terres que costa trobar bona cervesa, és molt més recomanable seguir la línia sibarita i fer-se un bon vi jove lleugerament fred.
Ara bé, dies com hui, que fa una calor que pa que, abelleix més una cosa gelada, més que freda.... ací entra el Dry Martini.
Un dels sibarites més famosos de la història el va posar de moda - ell el prenia amb vodka -, molt bo però un poc heavy.
Jo vos presente la meua versió, per als que no som tan valents com el James Bond.
My Dry Martini
Ingredients: Martini Blanc Dolç
Matini Blanc Sec
Ginebra Bombay Saphire
Pell de Llima
Una oliva
Preparació:
Omplim un 'culet' de la famosa copa Martini, amb Bombay Saphire i la movem perquè quede ben aromatitzada; tot seguit buidem la copa i la posem al congelador.
Després en un got mesclador posarem 3/4 de Martini Sec i 1/4 de dolç i els mesclarem durant 20 segons de forma intensa.
Mentrestant, posarem a la copa fresqueta, un glaçó de gel i la pell de llima.
Per últim una oliveta i a disfrutar. L'oliva mai serà farcida d'anxova perquè ens carregaríem el sabor del còctel; una oliva de varietat manzanilla amb pinyol és una bona opció.
Me'n vaig a preparar-me'n un que m'han entrat ganetes.
Sabieu que...
La pell de llima fina que es fa servir per als còctels té el nom de Twist. És important doblar-la cap al gel i exprèmer-la directament sobre els glaçons, perquè així quedaran impregnats amb els seus àcids.
Toc Sibarita:
Proveu de posar-li un trosset de canella en rama.
Anys i Anys, per molts anys: Vicent Andrés Estellés
Hui és l'aniversari del gran poeta 'Estellés'; compleix 86 anys, perquè com l'Elvis o la Marilyn, tothom sap que Estellés segueix viu, i per molts anys.
El poeta de la quotidianetat: això vol dir que ha estat capaç de traure art d'un pimentó torrat, d'un vi a granell, d'un pa sucat amb oli i del seu tema preferit i el més sibarita de tots: d'unes bones cuixes.
" No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls "
Un poeta humil, del poble, de l'horta, de qui en destaquen l'humor i la ironia amb què va plasmar la seua manera de viure i de pensar i que van quedar ben reflectides a una de les seues obres mestres, el 'Llibre de Meravelles'.
Des d'aquest blog li llance el meu xicotet homenatge a un poeta sibarita, que t'aconsegueix aborronar de plaer quan el llegeixes....
El Vi
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.
...... i cagar-te per la pata si l'escoltes recitat en la veu d'un altre inmortal: l'Ovidi.
M'aclame a tu, Estellés, poeta inmortal: la clau que obri tots els panys, la llum il·limitada.
Versions Impossibles II
La Chica de Ayer
Versió: Gigoló Aunts.
Tot un temasso del pop espanyol; inevitablement em recorda els meus anys al CapiCua, sobretot al principi.
Original: Nacha Pop
Versió: Gigoló Aunts.
Versions Impossibles
Duerme Negrito:
Esta cançó em porta grans records, ja que me la cantava mon pare, quan era xicotet.
Original: Mercedes Sosa
Versió: Josh Rouse
Esta cançó em porta grans records, ja que me la cantava mon pare, quan era xicotet.
Original: Mercedes Sosa
Versió: Josh Rouse
Bellreguard, bell resguard.
Sí!!!
El divendres tornem a Bellreguard, a passar uns dies a la platja i com sempre, quan tenim per davant uns dies a Bellreguard, aprofitarem per fer excursions pels voltants....
Com que fa molta calor, buscarem excursions relaxades, del rotllo caleta a Benitatxell, arrosset mariner a Xàbia...
Però... si algun dia el senyor oratge ens presenta una treva, aprofitarem per re-visitar qualsevol de les magnífiques i properes valls: Ebo, Gallinera i Laguar.
Parlant de la Vall de Gallinera em ve un gran record de l'última visita.......
Vam aparcar el cotxe a Benialí, un dels primers pobles de la vall, on vam parar fer l'esmorzar sibarita obligatori, que aquesta vegada va consistir a:
'Vi en llimonà' del que et deixen la botella de vi a la taula
Cacau en corfa, tramussos i samorra.
Café curtet
El baret tenia una terrasseta mel de romer amb vistes a la vall, on vam gaudir encara més l´esmorzar. I és que sempre s'ha de començar el dia amb força...
Després, un poc tarumbes perquè ens vam xacar la botella de vi sencera, vam iniciar el recorregut: La Ruta dels 8 Pobles ; devia ser finals de maig o principis de juny perquè ja feia caloreta i n'hi havia a muntó de cireres.
El recorregut és una passada: fonts naturals, senders preciosos, pobles encantadors, i si vas en bona època, pot s agafar una bosseta de cireres, de bancals alterns, per no fotre a ningú.
A la Vall de Gallinera es respira un altre ambient, de poblet xicotet d´interior amb gent amable i afectuosa.
De fet, com se´ns va fer tard i havíem quedat que tornaríem a dinar, vam fer el final de la ruta a dit, amb una parella jove que ens va recollir.
Eren d´Alpatró, el poblet al costat d´on ens van parar, però casualment anaven a Benialí a menjar a un restaurant que cuinen carn de cacera. Ens van convidar a dinar amb ells, però lamentablement no va poder ser.
En qualsevol cas, tornarem a provar les delícies que ens van prometre.
P.D: A Bellreguard també s'està molt bé, sobretot en hivern quan no hi ha tants 'madrilenyos', - la gent de per allí ja sap a què em referisc... -
Parlant seriosament; caminar per la voreta de la mar no té preu, val tots els diners del món.
Parlant seriosament; caminar per la voreta de la mar no té preu, val tots els diners del món.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)